La lliteratura mundial tingué el primer Sigle d'Or de totes les llengües del món, en la dolça llengua valenciana naixcuda en el Regne de Valéncia. Pero la veritat és que este Sigle d'Or, no s'estengué a soles en el sigle XV, que és el sigle principal de referència del mateix, puix este fon tan impressionant, que començà a finals del sigle XIV, i acabà a mitat del sigle XVI.
Com tots sabem, un Sigle d'Or d'una llengua, no és produïx per que sí ni molt manco, sino que es produïx per tindre un immens cabaç d'escritors de tot tipo, poetes, novelistes, ensagistes, dramaturcs... que aporten a la lliteratura mundial tantes i tan rellevants obres, que a partir d'elles, la lliteratura prengué un nou camí, un camí que fins ad eixe moment no existia. I, evidentment, açò és lo que passà en este impressionant llibre, «Tirant lo Blanch», un llibre que canvià per a sempre la manera d'escriure els llibres de cavalleria.
En nostre i sempre preat Tirant lo Blanch, ho escrigué l'insigne poeta, escritor, cavaller i noble valencià Joanot Martorell (Valéncia ca. 1410-1465), el qual, segons uns autors, diuen que morí abans de finalisar el llibre, atribuint-se-li la finalisació a Martí Joan de Galba (?-1490). Mes, este punt encara està en debat, puix Joan de Galba no era lliterat sino prestamiste. Aixina que, alguns autors pensen que Martorell li deixà el manuscrit del Tirant a Galba com a fiança d'un préstam. El filòlec Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997), pensava que l'intervenció de Galba en el llibre, no passà d'ampliar l'epílec, distribuir el llibre en capítuls i alguna chicoteta correcció menuda. I qui ha llegit el llibre, igual pot ser que puga estar d'acort en la teoria de Coromines. De fet, hi ha una corrent de pensament, pense que molt encertada, que diu que el llibre ho escrigué Martorell entre els anys 1460 i 1464, acabant-lo per sancer, un any abans de morir.
Tirant lo Blanch, s'edità i publicà en 1490, eixint de l'imprenta de l'alemà establit en el Regne de Valéncia, Nicolau Sindeler, sent uns dels incunables valencians i de tot lo món, que més ha contribuït a la lliteratura.
L'historia narra les aventures i desventures del protagoniste, el qual servix a diversos senyors al voltant del món i s'implica en innumerables lluites i conquistes en un bon cabaç de llocs. I en les seues pàgines es tracten temes com l'honor, la llealtat, l'amor, la traïció...
Sense cap dubte, Tirant lo Blanch és una de les obres més importants i representatives de la lliteratura migeval valenciana, i pot ser, una de les més antigues obres escrites en valencià, ademés de ser un llibre trencador en tots els sentits i sense cap desperdici en la seua llectura. Fins al moment de publicar este llibre, els poemes i les noveles èpiques, mostraven uns protagonistes que més que héroes, eren pràcticament un deu o un semideu, el qual era immortal o semiimmortal, en uns poders casi infinits i en un entorn que sempre li era favorable.
Pero tot això canvià en el Tirant lo Blanch, puix en este llibre, el seu protagoniste, sua, patix, sent dolor, es pot ferir, sent mal d'amors i, al remat, mor. Este plantejament canvià la llínea en que les obres de cavalleria posteriors s'escriurien, puix la majoria d'elles abandonarien el héroe immortal, per un héroe més humà i més propenc a les persones que llegirien els llibres. De fet encara en l'actualitat, 533 anys despuix de publicar-se el Tirant lo Blanch, lo més habitual en els llibres, es el tipo d'héroe que descrigué Martorell.
Ademés, l'amor també ho tracta este llibre d'una manera diferent, puix es recrea en descriure les escenes d'amor real i sexual, arribant en ocasions a passar la llínea de lo simplement sensual, i no es queda en un amor platònic o impossible com es solia fer.
D'este llibre s'han escrits rius de tinta, puix no és per a menys, pero potser que per la seua importància, siga de trellat comentar lo que plasmà l'insigne escritor espanyol Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616) en el capítul VI de la primera part de Don Quijote de la Mancha («En Quixot de la Mancha») en el qual, es decidixen a cremar tots els llibres de cavalleria d'En Quixot, pero el retor Pedro Pérez, d'entre els múltiples llibres de la biblioteca del Quixot, salva uns pocs llibres i d'entre ells, el Tirant lo Blanch, dient:
«—¡Válame Dios —dijo el cura, dando una gran voz—, que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre, que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. [...] Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen.»
(«—¡Valga'm Deu —digué el retor, pegant una gran veu—, que ací estiga Tirant lo Blanch! Dona-m'ho ací, compare, que faig conte de que he trobat en ell un tesor de content i una mina de passatemps [...] Vos dic veritat, senyor compare, que pel seu estil, és est el millor llibre del món: ací mengen els cavallers, i dormen i moren en els seus llits, i fan testament abans de la seua mort, en estes coses de que tots les demés llibres d'este gènero carixen».)
Cal dir que era tan gran l'admiració de Miguel de Cervantes pel Tirant lo Blanch, que en la seua novela de cavalleria, En Quixot de la Mancha, du ad ella tot lo plantejat en el Tirant, pero duent-lo a l'extrem, en la diferencia de que el héroe de la seua novela, més que un héroe era un anti héroe.
Sense cap dubte, el Tirant lo Blanch, és un llibre que s'ha de llegir (sempre en una edició que no provinga de les terres del nort de Castelló), puix és un llibre que té de tot, un llibre amé, un llibret divertit, humà i ple d'històries amoroses i un bon cabaç de lluites. Un llibre imprescindible en la llibreria de tot bon llector i de tot bon valencià. T'agradarà.
|
