Impertèrrita, majestuosa, supèrbia, freda encara tenint el sol de cara, de faç serena i un tant cansada, lluïx una mirada fonda i penetrant, tant que arriba al cor com ho fa el primer amor i ademés, en un amable somriure ple d'alegria i melancolia i en cert punt de misteri.
Una gran mole de sentiments, veritats, mentires i emocions nos mira impassible als ulls sense buscar res en ells, sense pretendre trobar res dins d'ells, ni dins de nosatres un bri d'empatia en ella, un pessic d'ilusió per ella... Sense esperar res que ella no sàpia que tenim o no tenim, o be, que podem oferir o no podem oferir, puix ella, «la vida», en abstracte, com concepte primitiu i primigeni, està per damunt de tots nosatres aguaitant-nos com si fora una immensa espasa de Damocles que, a la mínima, nos esclafarà com si fórem de manteca.
La vida és a parts iguals, el nostre càncer i la nostra salvació i, encara aixina, hi ha dies que en sentir-la en tots els poros de la pell, donaries la vida per salva la vida. Quina paradoxa.
Est ent sòlidament etéreu que nos acompanya tots els nostres dies, nos mira en una mirada tranquila i fermosa en la que vol transmetre'ns llum, pau, amor, felicitat... més no sempre ho conseguix, i en algunes ocasions a soles nos transmet tristea, sofriment, amargor... mentrimentres que nos observa minuciosa i detalladament, igual que s'observen les bactèries baix la lent d'un microscopi, per a oferir-nos de cor la seua més férrea disciplina o eixa mà amiga que nos ajude a seguir avant.
Observant detingudament eixa gran escultura, objecte d'est artícul, tallada en riques joyes, diadema, fermoses arracades i uns atres ornaments d'incalculable valor, podem pensar que eixa vida que tenim davant de nosatres, ¡que la nostra vida!, podria ser com eixa escultura, bonica, refinada i relluent com les joyes que du damunt. Creent inclús que el semblant que lluïx relaixant i relaixador, és la viva image de «la nostra vida», més, no sempre és aixina, puix la vida, «la nostra vida», és un camí que en ocasions estarà ple de carts i espines, encara que en unes atres ocasions... puix, no estarà tan ple.
Eix ent viu pero impalpable que és la vida, nos parla en una atronadora veu que retrona en els nostres cossos deixant-nos un regust amarc entreverat en un grapat de chicotets moments dolços que hem de fruir com si fora lo últim que anàrem a fer... en la vida... puix eixa veu atronadora, es repetix una vegada i una atra vegada més, rodejant-nos per tot arreu, seguint-nos allà a on anem... chillant-nos a veu en crit lo que hem o lo que no hem de fer, cercenant el nostre alegre albir, enviant-nos d'un costat ad un atre, dient-nos vora la orella lo que hem de fer i cóm, mentres que la seua boca en uns primorosos llavis sensualment rojos i carnosos, que lluïxen un voluptuós somriure, nos canten suau qual cant de sirena, fent que deixem lo que volem per lo que la gent espera de cada u de nosatres, tractant-nos com eixos ninots que tan maravellosament sap manejar a través d'uns fills que encara que no es podem vore, tots sabem que estan ahí, que tots sabem que és complicat de desfer-se d'ells, que tots sabem que en no poques ocasions és la nostra creu, eixa bola de plom nugada al coll que fa que poc a poc nos afonem en un sense viure, en una espiral a on es barregen coses roïnes i no tan roïnes, que no és lo mateix que dir bones.
La vida es un viage, un anar de camí cap a un lloc que en ocasions, ni desigem, ni necessitem, ni sabem a on està ni quan arribarem, pero que, encara aixina, hem de deprendre a conviure en això sense buscar més, sense pensar més, sense esperar més d'una vida que, a pesar de tot, sempre mirem cara a cara, plantant-li cara, pensant orgullosament que nosatres som el camí i la vida va per ell, fins a que la vida t'ensenya molt clarament que ella és la que mana, no tu. ¡Qué gran moment de pau!
|
